que acribillen els meus records
i cauen al terra
per no poder-se alçar.
Tots aquells
que em nugaven a la terra
han desaparegut
com per encanteri.
No reconec ni espais
ni persones.
No trobe el camí
per on vaig entrar-hi.
Ara em sent sol
i estic fosc,
i la lluminària s'ha apagat.
Potser si trobara els llumins
podria encendre el cresol
amb què tornaria a cercar
les aspiracions perdudes
un dia de vent i sol,
quan socarrades per l'astre
van alçar el vol,
com cendres d'au Fènix,
a la troballa dels cossos
que vaig estimar
pels bancals del meu poble.
L'única cosa
que em podria salvar
és l'abraç d'un vell amant,
el bes primer d'un home
als meus llavis
o l'orgasme
que em va unir a aquell desconegut
que em cercava
totes les nits
quan jo delirava
cridant el teu nom.
De tot allò
només queda la flaire
que sent cada vegada que bec
a la Font del Barri
o passege
per on estava la Riba.
Els únics llocs
que reconeix el meu enteniment.
Espera't,
he trobat una pedra a la butxaca,
és la que em vaig guardar
en record del amor
que mai va ser.
Si la tire hui
potser encara
estic a temps de retrobar-lo.
La tire,
la tire...
I si no ve...?
CUPIDO SAGITA
Cupido sagita amb tanta força
que el meu cos
guariment no abasta
m’empaita tothora
i el meu cor trontolla.
Davall d’un pi vaig jaure
veient les abelles eixamenar
i el seu brunzit
era dolçaina
que em feia delir
i garbellava
la meua pensa
i deixava de brufar
el borrascall.
Qui d’amor és perdut
que no cerque cantàrides
ni trobarà delícies
que el gafarró se’n fuig
i torna l’enuig.
Maleït caragirat que fas feredat
i no deixes alçar
els empelts
de la planta gelcuita
que escrius en l’arena
deixalles rampants.
Cupido sagita amb tanta força
que el meu cos
guariment no abasta
m’empaita tothora
i el meu cor trontolla.
Davall d’un pi vaig jaure
veient les abelles eixamenar
i el seu brunzit
era dolçaina
que em feia delir
i garbellava
la meua pensa
i deixava de brufar
el borrascall.
Qui d’amor és perdut
que no cerque cantàrides
ni trobarà delícies
que el gafarró se’n fuig
i torna l’enuig.
Maleït caragirat que fas feredat
i no deixes alçar
els empelts
de la planta gelcuita
que escrius en l’arena
deixalles rampants.
FOLLIA DE COSSOS
Follia de cossos
tast agredolç
nits en vela
tu sense nom
jo lluna plena
vas ser un instant
just a l’alba
àdhuc un mot
fins i tot calma
miratge d’amor
versemblança.
Un dia vaig ser
una llàgrima tot
un clam sord
record d’un atziac goig
desesperança.
LES QUATRE DONES
La primera: RETRAT DE DONA
Des de la boira de la memòria
cares anònimes
ulls d’esguard viu
posa gallarda,
s’alcen airoses
donant un pas,
per obrir lloc
per deixar petja.
Aquestes dones,
des dels seus marcs empresonades
són cridòria
de la meitat de la humanitat
que manifesta:
Jo vaig existir!
Vaig ser dona!:
“Lliri entre cards”.
La segona: LA DONA MARE
De la primera paraula sóc testimoni
en la darrera vessa el meu nom
mils vegades oïda
i no per repetida perd valor.
Sóc bressol de cases infinites
de la retorta, gresol.
Sóc contenidora de la saó del món,
però he parit la por
i he perdut la saba en la criança.
He parit la mort
i dels meus ulls ha rajat
la darrera llàgrima.
He parit l’esperança!
sóc germinadora
de la nova humanitat!
La tercera: ELS TREBALLS I ELS DIES
Som filles del treball silenciós i invisible,
perpètues ombres dels triomfadors,
malaurades i incompreses.
Som fonament de cases derruïdes
faena repetida de faenera inesgotable
queferoses dones
de jornades sense capvespre,
només nit.
Nosaltres,
noves dones
de mares velles
obrirem l’escletxa
per on vindrà la redempció
de la costella.
I ens endurem les deixalles esquinçades
i, com d’un somni, eixirem,
passa ferma,
fent camí,
sense mirar enrera.
La quarta: LA DONA I EROS
Per vosaltres, homes,
hem estat de pedra lloada,
ens heu vestit de marbre fred,
figures de deessa immaculada.
Hem sigut musa del vostre vers
i imatge del desig.
Però hem restat intangibles,
com el fum,
companyes de vides paral·leles.
I no volem ser només cos de goig
que volem ser cos de carn
i de tendresa
i deixar de ser miratge
de tàlem inabastable,
que volem ser dona d’amor
dona de pau i de dolcesa.
són cridòria
de la meitat de la humanitat
que manifesta:
Jo vaig existir!
Vaig ser dona!:
“Lliri entre cards”.
La segona: LA DONA MARE
De la primera paraula sóc testimoni
en la darrera vessa el meu nom
mils vegades oïda
i no per repetida perd valor.
Sóc bressol de cases infinites
de la retorta, gresol.
Sóc contenidora de la saó del món,
però he parit la por
i he perdut la saba en la criança.
He parit la mort
i dels meus ulls ha rajat
la darrera llàgrima.
He parit l’esperança!
sóc germinadora
de la nova humanitat!
La tercera: ELS TREBALLS I ELS DIES
Som filles del treball silenciós i invisible,
perpètues ombres dels triomfadors,
malaurades i incompreses.
Som fonament de cases derruïdes
faena repetida de faenera inesgotable
queferoses dones
de jornades sense capvespre,
només nit.
Nosaltres,
noves dones
de mares velles
obrirem l’escletxa
per on vindrà la redempció
de la costella.
I ens endurem les deixalles esquinçades
i, com d’un somni, eixirem,
passa ferma,
fent camí,
sense mirar enrera.
La quarta: LA DONA I EROS
Per vosaltres, homes,
hem estat de pedra lloada,
ens heu vestit de marbre fred,
figures de deessa immaculada.
Hem sigut musa del vostre vers
i imatge del desig.
Però hem restat intangibles,
com el fum,
companyes de vides paral·leles.
I no volem ser només cos de goig
que volem ser cos de carn
i de tendresa
i deixar de ser miratge
de tàlem inabastable,
que volem ser dona d’amor
dona de pau i de dolcesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada